This site uses cookies.
Some of these cookies are essential to the operation of the site,
while others help to improve your experience by providing insights into how the site is being used.
For more information, please see the ProZ.com privacy policy.
This person has a SecurePRO™ card. Because this person is not a ProZ.com Plus subscriber, to view his or her SecurePRO™ card you must be a ProZ.com Business member or Plus subscriber.
所属
This person is not affiliated with any business or Blue Board record at ProZ.com.
原書のテキスト - スペイン語 Admiré de niño la clarividencia del caballo para orientarse en la ida o el regreso y, sea de noche o de día, en la tormenta o bajo el vendaval, admiré el olfato de los perros para volver al sitio del que parten por más que de él se alejen, o el acierto infalible del gato para encontrar el rumbo que tras sus andanzas lo devuelve siempre a su casa. Yo no lo tengo ni cuento tampoco con ese invalorable sentido común a la mayoría de los humanos para orientarse en las calles y las rutas o en parajes nunca vistos tanto como en aquellos en donde apenas se estuvo una única vez. Yo me pierdo irremediablemente cuando me alejo de los circuitos habituales. Privado del don de la ubicación, incapaz de abstraer, de discernir y calcular donde tanta falta hace, los sitios que no frecuento son para mí inalcanzables y a ellos jamás llegaría si alguien no me condujese o no me dejara guiar por los que entienden. Sujeto fatalmente a mi pobre percepción, no sé ir, no sé volver y soy incapaz de remontar mi invalidez. No puedo, no aprendo, no entiendo y nada me dice un plano acerca de mi ubicación. No tengo brújula interna ni don alguno de representación y en cuanto a los puntos cardinales jamás supe dónde están. Todo esto, claro, favorece mi propensión a la inmovilidad. Para no exponerme a vivir perdido, trato de no alejarme de los escenarios familiares. Poco me convoca fuera de mi barrio y trato en lo posible de que mi vida social nunca lo exceda. Nada más ajeno a mí que el espíritu de un expedicionario. Invierto las direcciones y suelo situar a la izquierda lo que estuvo desde siempre a la derecha, y cuando lejos de mi casa dejo el coche estacionado, lo busco al querer volver por el lado en que no está y pierdo así un tiempo enorme resolviendo lo que nunca debió convertirse en problema.
KOVADLOFF, Santiago. “Soliloquio del extraviado” en Una biografía de la lluvia. Emecé ensayo, Buenos Aires (2004).
翻訳 - カタルーニャ語 Des de petit he admirat la clarividència dels cavalls per orientar-se tan a l’anada com a la tornada, ja sigui de dia o de nit, sota una tempesta o un vendaval; he admirat l’olfacte dels gossos per tornar al lloc on eren per més que se n’hagin allunyat; o l’habilitat infal•lible dels gats per trobar el rumb de casa desprès de les seves aventures. Jo no la tinc, ni tampoc tinc el sentit comú que tenen la majoria de les persones per orientar-se pels carrers i pels recorreguts, pels paratges desconeguts o per aquells on només s’hi ha estat una vegada. Jo em perdo irremeiablement quan m’allunyo dels circuits habituals. Privat d’aquest do que és el sentit de l’orientació, incapaç d’abstreure, discernir i calcular quan bona falta em fa, els llocs que no freqüento són per a mi inaccessibles i no aconseguiria mai d’arribar-hi si no m’hi portés algú o no em deixés guiar per aquells que en saben. Subjecte fatalment a la meva pèssima percepció, no ser anar, no se tornar i sóc incapaç de superar la meva incapacitat. No puc, no n’aprenc, no ho entenc i un plànol no em diu allà on em trobo. No tinc cap brúixola interna ni cap do de representació, i pel que fa els punts cardinals, mai no he sabut on eren. Evidentment, tot això afavoreix la meva propensió a la immobilitat. Per no exposar-me a viure perdut, intento no allunyar-me dels escenaris familiars. Poca cosa em crida lluny del meu barri i intento, en la mesura del possible, que la meva vida social no en depassi. No hi ha res que em sigui més aliè que l’esperit aventurer. Inverteixo les direccions i acostumo a situar a l’esquerra allò que des de sempre s’ha trobat a la dreta, i quan deixo el cotxe aparcat lluny de casa, el busco pel costat on no està i d'aquesta manera perdo un temps preciós resolent allò que no hauria hagut de convertir-se mai en un problema.
カタルーニャ語 から フランス語: Centre de treball
原書のテキスト - カタルーニャ語 Centre de treball universal semiautomàtic.
Permet realitzar gran diversitat de treballs i formes: desbast, rebaix, treballs de profunditat, tall amb fresolí, mollurat, polit etc.
Especialment concebuda per poder modelar peces com taulers de cuina, piques o plats de dutxa.
El pont extramadament àgil, permet que l’operari condueixi el capçal durant la realització del treball sense haver de fer cap esforç addicional.
En el mateix sentit, facilitant el treball a l’operari, la bancada disposa d’accessibilitat pels dos costats de la taula i una obertura lateral per deixar pas a les peces més llargues.
La màquina també incorpora de programes automàtics de treball molt pràctics i fàcils d’utilitzar (tall amb fresolí, rebaix a passades...)
El centre de treball universal resulta l’alternativa ideal per aquells tallers que desitgen modelar peces amb un cost competitiu però sense tenir una producció suficientment gran per treure rendibilitat a un CNC.
Màquina robusta, ràpida i de gran presició.
翻訳 - フランス語 Centre de travail universel semi automatique.
Elle permet de réaliser une grande diversité de travails et formes: dégrossissement, rabais, travails de profondeur, coupes avec fraise, moulures, polis etc.
Elle a été spécialement conçue pour modeler des pièces comme azulejos de cuisine, éviers ou des bacs de douche.
Le pont, très agile, permet à l’ouvrier de conduire la tête pendant la réalisation du travail sans faire d’efforts additionnels.
De plus, pour faciliter le travail de l’ouvrier, la base est accessible des deux côtés de la table et il y a une ouverture latérale pour laisser passer les pièces les plus longues.
La machine peut aussi incorporer des programmes automatiques de travail très pratiques et simples à utiliser (coupes avec fraise, rabais à reprises...)
Le centre de travail universel est l’alternative parfaite pour les atelier désirant modeler des pièces avec à un prix compétitif mais sans avoir de production assez grande pour amortir un CNC.
Machine robuste, rapide et de grande précision.
フランス語 から カタルーニャ語: Affaire Martinez
原書のテキスト - フランス語 6. Deuxième procédure devant le juge d'instruction no 22 de Madrid
99. Le 20 mai 1997, constatant que l'Audiencia Nacional n'avait pas donné suite à la décision de renvoi aux tribunaux compétents des allégations de mauvais traitements, les requérants présentèrent un écrit sollicitant l'exécution de cette décision et demandant que leurs allégations de tortures fussent examinées par le juge d'instruction no 22 de Madrid, chargé d'instruire, dans le cadre de la procédure 4061/92, les premières plaintes déposées par les requérants pour mauvais traitements.
100. Le 26 juin 1997, l'Audiencia Nacional remit les déclarations des requérants au juge d'instruction, qui les joignit à la procédure 4061/92, qui avait fait l'objet d'un non-lieu provisoire.
101. Les 23 septembre et 2 octobre 1997, les requérants se présentèrent devant le juge et demandèrent à consulter le dossier de l'instruction afin de pouvoir solliciter les actes de procédure qu'ils estimaient pertinents. Le 26 septembre 1997, deux autres personnes, dont l'une avait également été poursuivie et condamnée dans le cadre de la procédure menée devant l'Audiencia Nacional, se portèrent accusateurs privés et demandèrent au juge d'instruction d'inviter la Direction générale de la garde civile à joindre au dossier d'instruction copie des procès-verbaux des interrogatoires subis en détention.
102. Le 5 novembre 1997, le juge no 22 prononça le non-lieu provisoire au motif qu'il n'y avait pas d'éléments prouvant la perpétration des mauvais traitements allégués. Il se référa à une décision qu'il avait rendue le 22 avril 1993 au sujet des mêmes faits et dans laquelle il avait déjà ordonné le non-lieu provisoire au motif qu'il résultait du dossier que les accusateurs s'étaient automutilés, ainsi qu'à la décision rendue en appel le 9 septembre 1993 par l'Audiencia Provincial de Madrid, qui, se fondant sur l'ample expertise du médecin légiste, avait conclu que les mauvais traitements dénoncés n'étaient pas prouvés. Le juge no 22 se référa également à une nouvelle ordonnance de non-lieu provisoire, datée du 14 octobre 1993, dans laquelle il était constaté que, d'après les expertises médicales, les détenus ne présentaient pas de traces de violences. Cette ordonnance de non-lieu avait été confirmée en appel par une décision de l'Audiencia Provincial de Madrid en date du 1er juin 1994. Le juge no 22 se référa enfin à la décision rendue par le Tribunal constitutionnel le 21 novembre 1994 et selon laquelle le classement du dossier d'instruction était fondé sur les rapports d'expertise, qui concluaient à l'absence chez les détenus de traces de violences pouvant être résultées de voies de fait.
103. Le juge d'instruction no 22 conclut par conséquent que l'absence de de nouveaux éléments par rapport au premier examen des plaintes des requérants ne pouvait que l'amener à confirmer le non-lieu provisoire déjà ordonné, sans qu'il fût nécessaire d'entreprendre de nouvelles investigations, dont le seul effet serait de prolonger la procédure de manière inutile.
104. Les requérants présentèrent un recours en réforme auprès du même juge d'instruction et firent subsidiairement appel devant l'Audiencia Provincial de Madrid. Ils fondaient leurs recours sur l'erreur que le juge d'instruction avait selon eux commise dans l'appréciation des déclarations, transmises par l'Audiencia Nacional, qu'ils avaient faites devant la police judiciaire et le juge central d'instruction, puis à l'audience devant la juridiction de jugement. Ils plaidaient par ailleurs la violation de diverses dispositions légales et constitutionnelles concernant le droit à la protection effective de la justice, le droit à une décision motivée et le principe de non-discrimination. Ils soulignaient notamment la nécessité pour le juge d'instruction d'inviter l'Audiencia Nacional à lui remettre les pièces du dossier contenant les expertises et les déclarations de témoins, en particulier celles des agents qui avait été chargés de leur surveillance pendant leur garde à vue, s'il voulait procéder à une vérification du contenu des plaintes formulées par les requérants.
105. Par une décision du 29 décembre 1997, le juge d'instruction no 22 rejeta le recours en réforme et confirma sa décision du 5 novembre 1997.
7. Procédure en appel devant l'Audiencia Provincial de Madrid
106. En appel devant l'Audiencia Provincial de Madrid, les requérants réitérèrent dans leur mémoire du 7 janvier 1998 leurs demandes tendant à ce que soient mises à la disposition du tribunal les déclarations des agents de la police judiciaire qui avaient été chargés de mener l'enquête ainsi que les expertises soumises dans le cadre de cette procédure. Par une ordonnance du 13 janvier 1998, l'Audiencia Provincial rejeta les demandes concernant l'incorporation au dossier des pièces de la procédure suivie devant l'Audiencia Nacional. Dans un mémoire du 20 janvier 1998, les requérants se joignirent au mémoire présenté par les deux autres personnes qui s'étaient portées accusateurs privés dans la procédure et avaient elles aussi demandé que les expertises et les témoignages produits par les agents de la police judiciaire devant l'Audiencia Nacional fussent versés au dossier avant qu'il ne fût statué sur l'appel.
107. Par une décision du 22 février 1999, l'Audiencia Provincial de Madrid rejeta l'appel interjeté subsidiairement par les requérants, confirmant ses propres décisions des 9 septembre 1993 et 1er juin 1994, dans la mesure où les preuves recueillies et le rapport du médecin légiste ne permettaient pas de conclure à la réalité des mauvais traitements dénoncés. L'Audiencia Provincial nota qu'aucun élément nouveau n'avait été apporté dans la procédure et rappela que le droit à la protection effective de la justice n'avait pas été enfreint, dès lors que ce droit n'impliquait pas l'ouverture d'une procédure contre des personnes déterminées, mais permettait une qualification juridique des faits pouvant conduire, comme en l'espèce, au non-lieu.
8. Procédure d'amparo devant le Tribunal constitutionnel
108. Invoquant les articles 24 (droit à un procès équitable), 10 (droit à la dignité de la personne), 14 (principe de non-discrimination) et 15 (droit à la vie et interdiction absolue des tortures, traitements inhumains et dégradants) de la Constitution, les requérants saisirent le Tribunal constitutionnel d'un recours d'amparo. Se référant aux déclarations faites par eux devant l'Audiencia Nacional concernant les mauvais traitements dont ils avaient fait l'objet durant leurs interrogatoires par les agents des forces de sécurité, ils faisaient valoir que le récit extrêmement détaillé des agissements de leurs tortionnaires rendait plus que probable la version des faits qu'ils avaient exposée. La véracité des faits dénoncés résultait, d'après eux, de la coïncidence quant aux dates, au lieu et aux modalités des tortures et mauvais traitements infligés lors des interrogatoires réalisés à la Direction générale de la garde civile. Les requérants se plaignaient qu'en dépit du contenu plus que suffisant de ces déclarations le juge d'instruction, sans procéder à aucun acte d'investigation complémentaire ni même simplement vérifier les informations qui y étaient contenues et après avoir rejeté toutes les demandes d'administration de preuves faites par eux, avait ordonné le non-lieu provisoire dans la procédure. Ils soutenaient que le juge d'instruction avait fondé sa décision uniquement sur les décisions rendues antérieurement par d'autres instances, sans aucune référence au contenu des déclarations transmises par l'Audiencia Nacional, se limitant à constater l'absence d'éléments nouveaux propres à améliorer sa connaissance des faits. Ils soulignaient que les tribunaux ayant connu de leurs plaintes n'avaient pas demandé la communication de tous les éléments de preuve recueillis par l'Audiencia Nacional. En conclusion, ils estimaient que les tribunaux avaient prononcé le non-lieu sans avoir mené la moindre investigation pour vérifier la véracité des faits dénoncés.
翻訳 - カタルーニャ語 6. Segon procés davant del jutge d’instrucció núm 22 de Madrid
99. El 20 de maig de 1997, constatant que l’Audiencia Nacional no havia donat sortida a la decisió de reenviar als tribunals competents les al·legacions de maltractaments, els demandants van presentar un escrit sol·licitant l’execució d’aquesta decisió i demanant que les seves al·legacions de tortures fossin examinades pel jutge d’instrucció núm 22 de Madrid, encarregat d’enjudiciar, en el marc del procés 4061/92, les primeres querelles per maltractaments dipositades pels demandants.
100. El 26 de juny de 1997, l’Audiencia Nacional va remetre les declaracions dels demandants al jutge d’instrucció, que les va ajuntar al procés 4061/92, que havia estat objecte d’un sobreseïment provisional.
101. El 23 de setembre i el 2 d’octubre de 1997, els demandants es van presentar davant del jutge i li demanaren de consultar el sumari per tal de poder sol·licitar les actes de procediment que estimaven pertinents. El 26 de setembre de 1997, dues persones més, una de les quals també havia estat perseguida i condemnada en el marc del procés portat davant l’Audiencia Nacional, es presentaren com a acusació particular i demanaren al jutge d’instrucció d’incitar la Direcció general de la Guardia civil a afegir una còpia de les denúncies dels interrogatoris a què havien estat sotmesos, durant la detenció, al sumari.
102. El 5 de novembre de 1997, el jutge núm22 pronuncià el sobreseïment provisional per la manca d’elements que provessin la perpetració dels maltractaments al·legats. Es referí a una decisió que havia emès el 22 d’abril de 1993 respecte als mateixos fets i en la qual ja havia ordenat el sobreseïment provisional ja que resolia, del dossier, que els demandants s’havien automutilat, i també a la decisió emesa en apel·lació el 9 de setembre de 1993 per l’Audiencia Provincial de Madrid, que, fonamentant-se sobre l’ampli dictamen del metge forense, havia conclòs que els maltractaments denunciats no havien estat provats. El jutge núm 22 es referí també a una nova disposició de sobreseïment confirmat en apel·lació per una decisió de l’Audiencia Provincial de Madrid datada de l’1 de juny de 1994. El jutge núm 22 es referí finalment a la decisió emesa pel Tribunal Constitucional el 21 de novembre de 1994 i segons la qual l’arxivament del sumari estava fonamentat en els informes de dictamen, que concloïen l’absència de marques de violència en els detinguts, que poguessin ser resultat d’injúria.
103. El jutge d’instrucció núm 22 conclogué, conseqüentment, que l’absència de nous elements en relació amb el primer examen de les querelles dels demandants només podia portar-lo a confirmar el sobreseïment provisional ja ordenat, sense que fos necessari reprendre noves investigacions que només haurien prolongat el procés de manera inútil.
104. Els demandants presentaren un recurs de reforma prop del mateix jutge d’instrucció i recorregueren subsidiàriament davant l’Audiencia Provincial de Madrid. Fonamentaven el seu recurs en l’error que el jutge d’instrucció havia, segons ells, comès durant l’apreciació de les declaracions, que havien fet davant la policia judicial i davant del jutge central d’instrucció, transmeses per l’Audiencia Nacional, i posteriorment, a l’audiència durant el judici. Denunciaren, a més, la violació de diverses disposicions legals i constitucionals que afecten el dret a la protecció efectiva de la justícia, el dret a la decisió motivada i al principi de no-discriminació. Subratllaren tanmateix la necessitat que el jutge d’instrucció incités l’Audiencia Nacional a lliurar les parts del dossier que contenien el dictamen i les declaracions dels testimonis, en particular les dels agents que s’havien ocupat de la seva vigilància durant la detenció preventiva, si volia procedir a una verificació del contingut de les denúncies formulades pels demandants.
105. Per una decisió del 29 de desembre de 1997, el jutge d’instrucció núm 22 rebutjà el recurs de reforma i confirmà la seva decisió del 5 de novembre de 1997.
7. Procés d’apel·lació davant l’Audiencia Provincial de Madrid.
106. En apel·lació davant l’Audiencia Provincial de Madrid, els demandants reiteraren en la seva memòria del 7 de gener de 1998 les seves demandes per tal que les declaracions dels agents de la policia judicial que s’havien ocupat de la investigació igualment com els dictàmens sotmesos en el marc d’aquest procés fossin posades a disposició del Tribunal. Per un manament del 13 de gener de 1998, l’Audiencia Provincial rebutjà les demandes que feien referència a la incorporació de les parts del procés, seguit davant l’Audiencia Nacional, al sumari. En una memòria del 20 de gener de 1998, els demandants s’uniren a la memòria presentada per les altres dues persones, que s’havien presentat com a acusació particular en el procés i havien demanat també que els dictàmens i els testimonis produïts pels agents de la policia judicial davant l’Audiencia Nacional fossin dipositades al sumari abans que, l’apel·lació no fos establerta.
107. Per una decisió del 22 de febrer de 1999, l’Audiencia Provincial de Madrid rebutjà el recurs interposat subsidiàriament pels demandants, confirmant les seves pròpies decisions del 9 de setembre de 1993 i de l’1 de juny de 1994, en la mesura que les proves recollides i l’informe del metge forense no permetien deduir la realitat dels maltractaments denunciats. L’Audiencia Provincial subratllà que no s’havia aportat cap element nou en el procés i recordà que el dret a la protecció efectiva de la justícia no havia estat infringit, des del moment que aquest dret no impliqués una obertura d’un procés contra certes persones, però permetent una qualificació jurídica del fets que puguessin conduir, en aquest cas concret, al sobreseïment.
8. Procés d’empara davant el Tribunal Constitucional
108. Invocant els articles 24 (dret a un procés just), 10 (dret a la dignitat de les persones), 14 (principi de no-discirminació) i 15 (dret a la vida i prohibició absolutes de tortures, tractaments inhumans i degradants) de la Constitució, els demandants apel·laren al Tribunal Constitucional per un procés d’empara. Referint-se a les declaracions fetes davant l’Audiencia Nacional referents als maltractaments de què havien estat objecte durant els interrogatoris davant dels agents de les forces de seguretat, feren valer que les explicacions extremament detallades de les actuacions dels torturadors feien més probable la versió dels fets que havien estat exposats. La veracitat dels fets denunciats resultava, segons ells, una coincidència pel que fa a les dates, als llocs i a les modalitat de les tortures i als maltractaments infligits durant els interrogatoris a la Direcció general de la Guàrdia Civil. Els demandants es queixaven que, malgrat el contingut més que suficient d’aquestes declaracions, el jutge d’instrucció, sense procedir a cap acte d’investigació complementari ni, tant sols, a verificar les informacions que hi eren contingudes i després d’haver rebutjat totes les demandes de proves fetes per ells, havia ordenat el sobreseïment provisional del procés. Sostenien que el jutge d’instrucció havia fonamentat la seva decisió únicament en les decisions dictades per altres instàncies, sense cap referència al contingut de les declaracions transmeses per l’Audiencia Nacional. En conclusió, estimaven que els tribunals havien pronunciat el sobreseïment sense haver dut a terme cap investigació per verificar els fets denunciats.
Roser Pararols 
CV/Resume (PDF)